Hi ha dies del calendari que encara que els vulguen deixar en blanc, per a nosaltres passen a ser assenyalats, els pintem de color roig en la memòria, i any rere any revivim l'instant que els va fer importants. El 8 de febrer de 2002, jo tal vegada estava en casa Lola, fent les últimes proves del vestit, aquell any complia díhuit anys, i després d'anys esperant ser festera, estava a dos mesos i mig de gaudir del que serien les nostres festes. Anaven a ser molt especials per a mi, la sort em va designar com a regina, i tot i que al principi no em va entusiasmar la idea, com anava apropant-se abril més il·lusionada estava. Era divendres i no recorde ni on ni amb qui vaig eixir a ballar aquell dia, de ben segur se'm va fer de dia entre somriures i cançons de MClan, per a mi segueix en blanc, però no per a Maria.
Maria el 8 de febrer de 2002, estava a 1660km de mi, però ella recorda exactament on estava i tot el que va fer. Es va aixecar bon matí, treballava al camp, però aquell dia ningú dels seus veïns aniria a treballar, va agafar aquella bici tan especial i va eixir del poble, del seu nou poble, per poder recórrer per última vegada els carrers que la van veure créixer. Maria va naixer en Aldeia da Luz, un poble petit de la regió portuguesa de l'Alentejo, es va criar amb els seus avis, ja que els seus pares treballaven de sol a sol al camp. Aquella terra recorda a la meua fa uns anys, de clima suau, grans extensions d'Oliveres i alguna que altra vinya, podria ser ella qui aquell dia estiguera amb sa mare a casa la modista, però tenia clar que es vestiria de dol per a l'ocasió.
La seua història va començar a entreteixir-se amb la meua des de xiquetes, quan jo vaig començar a somiar amb aquell 2002 i vestir-me de Benissera, i on ella, va començar a tindre malsons amb aquell any. Tan llunyà se'm feia a mi com proper a ella. El 1995 per raons que esdevenen grans a una xiqueta d'onze anys, posaren la primera pedra del que esdevindria el naixement del llac artificial més gran d'Europa i, que caigué com el que és, una llosa plana i gran que va aclaparar a tot un poble.
Maria tenia una bici roja, com el color del capvespre els dies de vent, quan va començar a utilitzar-la no arribava a terra, però feia temps que anava a tots llocs amb ella, com si fora una extensió del seu moviment, en l'espai únic entre la terra i el cel, com una au volant arran de terra. Els ocells en febrer dormen fins que els acaricia el sol, la natura desperta unànime, sobretot a l'hivern, quan les nits fredes conviden a estar en casa amb els teus. Era matí i tot i això es sentia acaronada per aquells ocells que l'acompanyaven a manera d'auspici, que com l'origen d'aquesta paraula diu "el que mira els pardals" - art antic de presagiar esdeveniments mitjançant l'observació de les aus-, estaven rebolicats, indici de canvi, per a ella aquell canvi no era grat, però si el final de molts anys d'acomiadaments.
No quedaven carrers, ni cases, ni tan sols el cementeri on descansaven els seus avantpassats, la construcció de la presa d'Alqueva els havia fet trasplantar tot un poble, però aquella mudança forçada, no era com un arbre que haguera arrelat tranquil a altre lloc, era la construcció d'un poble fictici, de fet és l'aire que té, la nova Aldeia da Luz, és com un poble fantasma de ciència-ficció, amb cases bessones per tot arreu i una solidesa externa que emblanquina la vulnerabilitat que hi ha dintre.
Maria va seure on estava sa casa, envoltada dels veïns, i a l'uníson es posaren a cantar la cançó del poble, de tot un poble, que aquell dia quedaria enfonsat baix l'aigua, diuen que aquella melodia es torna a sentir cada 8 de Febrer, que els ocells del llac la canten, tal vegada algun veí que no va arribar a la fi d'aquella obra monumental, per vell o per pena, ha tornat volant. Conten que aquell llac va començar a omplir-se amb l'última estrofa d'aquella cançó, molt abans que l'envaïra l'ànima del Guadiana, les llàgrimes de tot un poble l'ompliren d'aigua salada.
Silvana Pastor
En agraïment a com em va fer sentir l’ànima d’aquell poble enfonsat
Hui és el 20é aniversari d'aquella cançó, he quedat amb Maria per prendre café, per ella vaig visitar aquell poble, més bé, aquell llac, el nou poble el vaig passar de llarg, no batega, és tan sols formigó, romandran anys perquè torne a fer olor a casa per a Maria i per a molts dels seus veïns, però vaig dormir a la vorera d'aquell llac, el més a prop que vaig poder, vaig contemplar un dels millors cels que he vist mai, i al matí vaig gaudir d'aquells ocells que anaven d'un lloc a un altre del llac sense parar.