El més paregut al meu sentiment en confinament és que estic dins d’una bola de neu, una bola de neu molt especial, on dins la meua bombolla tot són idees, somnis, pensaments, emocions que duren instants o que arrasen amb dies complets, judicis, coses a fer, persones, paraules, lletres, fragments de temps, sons, sorolls, sensacions, imatges; tots ells convertits en flocs de neu.
Aquesta sacsada de l’univers ha sigut forta, i tota la neu que no estava ben agarrada a mi ha eixit despresa en totes direccions. Neu gelada, en suspensió i sense pes, ara mateix no em pertany. Jo soc la figura del mig d’aquesta bola de vidre tan particular, i això em permet ser conscient d’on estic i observar. Enmig de tot, mire cap a dalt, mire la llum que arriba de l’exterior i intente veure entre els espais buits, sense veure res, perquè de sobte l’espai es ocupat per un altre pensament, per una altra emoció, per una altra idea desbaratada, o no tant, pel passat, pel futur, i ací sols hi ha molta neu, en present.
De vegades sóc capaç de seure a terra i tancar els ulls, i sent com la neu s’apega a la meua pell, tan sols li fa una carícia, però els infinits flocs segueixen al meu voltat en continu moviment, pareix que es multipliquen cada dia que passe ací dins. No s’aturen, uns espenten i altes es deixen espentar, pugen i baixen segons el pes del moment, formen remolins, i aquesta agitació els separa o els junta com si es disposaren a ballar al meu voltat.
Tinc la sensació estranya, i quasi la certesa, de què aquestes boletes de neu no van a parar de rodar, d’anar, de vindre, de pegar-se i desapegar-se fins que tot acabe. Quan tot passe, quan arribe el final, algunes es quedaran apegades a mi, tal vegada alguna entre per algun orifici que dona accés al meu Univers interior, i es quede dins per sempre, altres formaran muntonets, on la neu de dalt taparà les idees, els somnis, els sentiments o les emocions que queden davall. No sé realment que faré, ni tan sols en quina posició estaré quan tot es pare, quan la neu s’assega. No sé si em posaré a triar amb cura i paciència els meus flocs de neu preferits, si em quedaré amb els que s’han quedat sobre meua, o amb els que més m’han voltat, tal vegada espolse alguns, i altes caiguen si em pose a caminar.
I que passarà quan s’òbriga la porta i siga el meu torn d’eixir? Tampoc ho sé, potser isca corrent sense mirar enrere, així només permetent que es quede amb mi la neu que realment s’ha fet espai sobre el meu cos, però segurament em quede mirant a l’exterior amb certa timidesa, la de tornar a un lloc on ja no neva així, on no pot nevar. No es dona, ni el temps, ni l’espai, ni la pausa que permet aquesta activitat, un lloc al qual segurament em coste tornar. Una vegada fora la neu que es quede amb mi es convertirà en aigua, i aquesta aigua en part de mi, canviat per sempre la meua composició, ja no seré la mateixa en aquesta transmutació que haurem fet conjuntament els meus flocs de neu i jo.
Així que hui, no sé res, seguisc dins la tempesta de neu en moviment, i dins del vidre que la reten, i aquestes paraules no són més que un xicotet edelweiss, que durarà el que dure aquesta màgica bambolla, i aquest hivern fictici que m’ha regalat aquesta eterna primavera.
Silvana Pastor
Ahir ma mare em va llegir "Bola de Neu", va ser dels moments més bonics que m'ha portat escriure. Mai havia sentit de la seua veu la meua música. Compondre en solitud sempre em deixa amb la incertesa de com arribaran aquelles notes. No sé si han sigut les primeres neus, o aquell lloc que ha viscut tantes vides, la calor del foc, o el foc de la tribu que som la meua família, però avui vull dedicar-li aquest text a ella, gràcies mamà per tornar a cantar aquella cançó oblidada i dir-me que és una de les teues preferides.