Navi és petit, com sempre li diu el seu veí, no més gran que un Mango plantat l’any passat, ell de vegades no entén massa bé aquesta comparació.
Navi té just a 50 metres de casa tot allò que necessita, tot i que té molt de temps per gaudir, els grans li diuen que sols te tres minuts, encara no sap massa bé com funciona allò del temps, no té rellotge, i hi ha vesprades que li pareixen el que dura un somriure efímer, però d’altres on podria ser capaç de visitar un milió de planetes. Tampoc entén massa de distàncies encara, aleshores el seu planeta particular, tot i que diuen que sols són 150 metres, ell creu que 150 metres poden ser suficients per a passar d'estar enfadat, a ser el xiquet més feliç del món.
Li agrada començar el recorregut sempre enfront de la porta de casa, sempre s’ha preguntat quin sentit tenen les portes, perquè tothom es queda dins o fora, la porta és perquè els grans no entren al seu planeta?, o serà per a que el seu planeta es quede dins?
Li encisa un albercoquer que no fa albercocs, la primera vegada que li va preguntar no va voler contestar-li, però tot i ser un vell una mica rondinaire, li té estima, peque sap que Navi és l´únic que l’escolta, i un dia de pluja suau, entre les gotes que redolaven per tot ell, li va contar que fa temps que no el miren, que els que viuen allí sols li canten a la flor del taronger. Al costat hi ha un altre arbre, Navi no sap el que és, i el dia que li va preguntar al seu veí, ell tampoc ho sabia. Encara es pregunta com algú pot passar tots els dies vora aquell arbre i xapar-li els peus, ah no, les arrels! ( que ara ja sap com es diuen els peus dels arbres) i no haver-li preguntat mai el nom. Allí imponent està el gran arbre, els majors creuen que dona energia a aquell Planeta, estan una mica equivocats, perquè realment el que dona vida allí és el Sol, així que aquell arbre no li pareix massa interessant. Hi ha dos Alvocats, un Mango i una Figuera amb els que es porta molt bé, són els que més ganes tenen de jugar i són els que més paregut pensen a ell, i tenen un secret, han decidit no donar fruit mentre no els demostres que no confien amb ells, i vaja si entén allò Navi! Tots necessiten que creguen en ells per créixer forts i valents.
Arribant al final, o al principi d’aquesta estació especial, estan els Productors, o era Tarongers i Llimeres? Mai entén aquell mal nom que els han posat!, perquè si Productor és fer i fer i fer, no els dona temps de pensar i de ser, però sobretot de decidir si allò és millor per a ells, com fan els seus amics Alvocats, que són més petits, però com diria la seua iaia, més sabuts, perquè ells decideixen.
Fora de l’estació espacial, hi ha un xicotet camí, allí és on aparca la nau el seu veí, hi ha un milió de pedres, ningú els fa massa cas, però Navi quan passa per allí tanca els ulls, perquè aquell soroll és el seu particular, i cadascú té un, bé en realitat els grans tenen un, però ell que és un nen espavilat ha descobert que si corre, té més d’un soroll particular, i allò si és un regal original.
Abans d’arribar a la seua zona preferida, hi ha una basseta, allí a la dreta, de vegades el seu veí passa hores i hores mirant-la per la finestra, però després, quan ja no hi ha vidre ,ni la veu, es pregunta si serà allò de fer-se gran i veure la vida sols a través de pantalles i cristalls. Allí hi ha una hamaca que no sap massa bé que fa allí, perquè el que més li agrada d’aquell espai és poder berenar aquelles boletes taronja que tant li agraden, segut a terra, el dia després d’un dia de pluja, les boletes, ah sí! ho ha recordat!, els nispros, sempre estan més sabroses després de l’aigua, però el que més li agrada és poder gitar-se i aquella olor de muntanya banyada, sempre acaba amb el cul un remull, però ho troba un preu just a canvi d’aquell instant. Amb els nesprers hi ha un altre arbre que fa fruits, i ningú se’ls menja, i diuen que està allí per què és bonic, encara no té massa clar aquesta afirmació, pot ser alguna cosa bonica i no agradar-nos, o pot agradar-nos i no ser bonic, per a ell tots els arbres són bonics, fins i tot els que els extraterrestres d’altes planetes diuen que no ho són, perquè ell troba bellesa per tot arreu, ai! Ja li han dit diverses vegades que no cride així a la resta de veïnat, però és que no els entén massa, encara que pot ser l'extraterrestre siga ell, pensa de vegades.
A la seva zona preferida hi ha un sender de llunes flotants, i el que més li agrada és passar-les botant sense que els peus toquen la gespa, si és així està “fuliminat” i ha de tornar a començar, com poden els majors passar per allí sense jugar? Encara no ho entén.
Navi es posa nerviós cada vegada que arriba al final d’aquell sambori improvisat, arriba el moment de transformar-se, d’obrir la ment i les ales, és l’únic que encara veu la màgia en aquell espai, per molt que tothom li diga que és la seva imaginació, no sap molt bé qui va ser l’inventor d'aquell món per a majors, el món real? Que llàstima que tots no puguen veure la seva realitat, creu que tot seria més divertit, i molt més senzill, va a endinsar-se al bosc de les fades.
Navi no sap massa bé perquè té aquesta sensació, però sols posa un peu damunt la pinassa, comença la màgia. Podria caminar hores per aquella catifa, és tan dolça la carícia, que es tele transporta als braços de l’avi Jaume, on res li podia passar. Algun dia allí estarà el seu raconet especial, o això li ha promés el seu veí. I tanca als ulls, i pot sentir tot el que l’envolta, els pardals li conten històries, és curiós!, perquè els majors es passen el dia dient que “m’ho ha dit un pardalet” però no els escolten en realitat, fa temps que no ho fan.
Com li agraden els dies de primavera en aquell racó del planeta! La llum cau entre els pins com una pluja de pols d’estels, i vaja si Navi es deixa impregnar. En mig d’aquell indret hi ha una càpsula regenerant. Enfront dels seus tres guardians, resten els peus d’un pi, "una" Paput li va contar que els pins no moren en ser tallats, perquè sempre - sempre deixen l’energia al lloc que protegiren tants anys. Quan Navi es posa allí plantat es sent un més d’aquells eterns vigilants, no sap si és ell que es converteix en arbre o els l’arbre que està dins d’ell, però en eixir d’aquell lloc té tanta força que podria eixir volant.
Navi va arribant al lloc del planeta que més li va costar esbrinar, tot i ser un nen molt llest, la primera vegada en passar aquell zig-zag es va sentir com en territori llunar, hi havia restes de vida per tot arreu, per sort va recordar la sàvia Paput, i aleshores ho va entendre tot. L'energia mai desapareix, i allò que els majors li criden llenya, no ho és, Navi sap que són les parts que els habitants del seu planeta han decidit soltar, per a ells és més fàcil, estan més avançats que els humans. I totes les ales tallades, es convertiran en foc i es tornaran a enlairar. I plourà de nou, i aleshores tornaran casa per tornar a començar, com de sabuts són aquells habitants! pensa Navi, que es transformen en silenci, i saben regenerar-se des de les parts que regalen als humans.
D'un bot, Navi es troba en el nucli de tot, allí estan els avantpassats, els avis, els ancians, com li agrada aquella olor, encara no sap per què però li recorda a la xocolatada de la iaia. El seu veí diu que els talla el monyo, i ell somriu, perquè una vesprada d’estiu d’aquelles que no acaben mai, mentre abraçava un d’aquells ancians, no sense demanar-li permís abans, per què és un nen molt educat, el vell li contava com era el seu veí de xicotet, en realitat ells l’estimen, per què es cuiden mútuament, a fi de comptes a tots els iaios els agrada deixar-se mimar, diuen que el seu net és molt original, que diu alguna cosa com trail-walking al que tota la vida s’ha dit caminar pel bancal, i Navi i els garrofers riuen tots junts fins que els fa mal la panxa de tant d’imaginar.
Aquells sentinelles vigilen una porta molt especial. Navi al principi no sabia que era aquell forat, però el dia que va decidir posar-se a escoltar se’n va adonar, des d'allí arribava el batec d’un cor molt especial, no hi ha planetes sense amor, ni vida, ni extraterrestres, ni humans. Què creuran els grans que hi ha allí baix? Siga el que siga, Navi diu que segur que no saben que batega, perquè mai es paren a escoltar.
Navi té un planeta dels pocs que queden al sistema solar, disposa d’una llacuna particular. El seu veí diu que allí s’acaba la volta, però també pot ser l’inici pensa Navi, perquè sempre hi ha un inici després de qualsevol final. Li agrada llevar-se la roba i convertir-se en bomba atòmica, pot repetir el llançament insaciablement fins caure rendit i posar-se a flotar. Li agrada fer el mort i sentir-se més viu que mai, el cel cap de dia és igual, es pregunta com poden els majors estar envoltats de tants colors i dir sempre que el cel és blau, Navi sap que veuen, però no es paren a mirar, els peixos del llac li diuen que no va mal encaminat. Comença a sospitar que allí habita un Drac com en qualsevol pantà, encara no l’ha vist, però no tardarà, prompte arribarà al fons bussejant. Li agrada agarrar aire i anar fins al final, realment pensa que s'ha de viatjar allà on no arriba la llum, perquè just allà baix, on tot és obscuritat, també és on troba la força per eixir disparat cap amunt, i tornar a respirar. A Navi li agrada nadar, de vegades es pregunta per què el seu veí no s’atura més vegades a jugar.
Aquest Planeta no té fi per a Navi, el planeta canvia i ell amb el Planeta, hi ha habitants que apareixen i desapareixen, però hi ha una cosa que no es tornarà a repetir mai més, i és l’alé d’aquell instant, mai hi ha dos instants iguals per a Navi, és la poció màgica que pareix que deixen de beure els més grans, però el seu veí li cau bé, així que igual li regala una mica d’aquell líquid amb sabor a vida i regust d'eternitat.
I conte contat, conte acabat, si t’agrada, com diu Navi, sempre podem tornar a començar…
Silvana Pastor ( en temps de coronavirus )
P.D: Navi, gràcies per inspirar el meu primer conte, per ensenyar-me el teu Univers i acollir-me al teu planeta. Ha sigut el millor regal, de tants que m'ha donat aquell temps tan preuat del Coronavirus.
Tan de bó aprenguèrem tots de Navi una miquera i no deixàrem mai de ser infants.
Com sempre un plaer llegir.te💚