¡Hola chica bicicleta! Era la segona vegada que visitava aquell lloc, i aquest va ser el primer regal que vaig rebre de Ganesh.
Ser de poble és tan bonic, com saber el nom de tots els teus veïns i dir “Bon dia” tantes vegades com siga necessari perquè ningú es quede sense aquell bon auguri de bon matí. Lolita és una dona simpàtica que ven el pa, Jaume és el pescater del barri, Manel sempre du barret i Joan és un home solitari que sempre va amb el seu gos. De menuda m'agradava observar-los en els seus quefers i esbrinar allò que de vegades la gent no conta, a Lolita li agradava cantar i ballar, la vida no li va permetre dedicar-se al teatre, però qui sap, "mai és tard per tornar a començar" com diu una bonica cançó; Jaume de jove era mariner, dels que passaven mesos en alta mar, i una nit freda que va caure a l'aigua, el salvaren les sirenes, de tant en tant encara somia amb elles i per això mai s'ha casat; Manel és pelat d'un esglai que va tindre de menut per culpa d'una haca desbaratada i per això sempre du el barret posat; i Joan ha viscut a Suïssa tants anys, que ja no recorda ben bé on pertany, sols el compren aquell vell amic, que ranqueja tant o més que ell, tot i això, no sé quanta ficció cap al record ni quanta realitat contenen les històries.
Ganesh és Newar, un poble indígena del Vall de Kathmandú al centre del Nepal, una tribu ancestral d'astuts comerciants, vells artesans i artistes de sensibilitat exquisita. Quan arriba el fred, els tallers i telers s'omplin de vida, cada família newar disposa d'un espai íntim on reunir-se, un univers únic d'art i liturgia, amb el foc com a nucli, envoltat de parets vermelles que evoquen als antics teatres europeus, però amb molts segles d'avantatge, impregnat d'olor a cúrcuma, coriandre i a pell, amb el ritme de l'anar i vindre de l'aire i al tustar de l'ànima, i el sòlid silenci dels actes solemnes, comença la dansa, allí mateix, molt abans que ho faça la plaça. Mans, cartó, mirades, teles, infinits colors, purpurina, pedres i idees, història, somnis e imaginació, barreja atàvica per donar forma a masqueretes tan primitives com sorprenents. Crearan obres d'art que es vendran als grans mercats de Kathmandú, Pokhara i Bhaktapur, però la primera màscara a la qual li donaran forma serà la pròpia, la que duran al ball més important de l'any, coincidit amb el solstici d'estiu, una dansa quasi prehistòrica que dura tot un dia i tota una nit, i que sols acaba en caure exhaustos. La dansa del solstici d'estiu, té una peculiaritat, i és que conten els vells savis del poble, que la pròpia ànima donarà forma, en aquella primera careta, a l'ésser viu a qui més temen.
Ganesh recorda que les seues primeres masqueretes del solstici representaven animals, que no sap massa bé perquè els temia, però el van ajudar a comprendre quanta por pot tindre un animal de l'ésser humà, el setge a què es veuen sotmesos, el temor a ser caçats i l'amor convertit en ferocitat quan han de protegir als seus, ser una nit i un dia qualsevol d'aquells animals el va fer estimar-los, respectar-los i sobretot entendre'ls.
La seua última dansa el va agafar de sorpresa, i aquella dansa canviaria el curs de la seua vida per a sempre. El so dels tambors, o madals, donaria inici al ball, agafat de la mà de dos membres de la seua família es deixaria embeure per aquella ressonància, pel cant, per la calor de la gran foguera que havien pres els més ancians una hora abans, i sense adonar-se, li va arribar aquella olor que tant coneixia, estava endinsant-se en la part més emocional del seu pare.
Feia anys que Ganesh volia volar, volia viatjar, veure la mar, conéixer gent, cultures, i no quedar-se allí, els newars veuen occident com una amenaça a tot el que són i representen, mai li havia transmés aquelles ganes a son pare, un home tradicional, però no era necessari, Ganesh es quedava embadalit amb tot el que contaven els europeus, americans, i gent de tot arreu als mercats, on ell i la seua família venien aquelles mascaretes, i guardava al calaix una vella postal que li regalaren, un retall de mar, de Mediterrani, on al cantonet posava: Xàbia.
Aquell últim ball no va ser sols sorprenent per a Ganesh, son pare en posar-se la careta, de seguida també va reconéixer aquella força impetuosa de l'ànima del seu fill, la mateixa por que tenia el fill de parlar dels seus somnis, tenia son pare d'escoltar-los, perquè ja els veia cada vegada que li veia els ulls brillar en escoltar altres llengües, en veure altres pells, i en l'estima que li tenia aquella postal que guardava des que era menut, i que mirava i remirava moltes nits. La dansa del solstici els va permetre per una nit sentir l'ànima de l'altre, hi ha coses que són molt més grans que les paraules, i posar-se en la pell de l'altre de vegades és l'única manera d'entendre moltes respostes als nostres Per quès, com passava amb els animals, després d'aquella nit, no sols es respectaren més un a l'altre, entengueren les ganes d'un, les pors dels dos, l'amor més pur, que no expressaren mai en veu alta, i comprengueren que un havia d'anar-se'n i l'altre es quedaria, però que ara que estarien més lluny que mai, és quan menys distancia hi havia.
Ara mateix estic seguda al tamboret del restaurant de Ganesh, és un dia ventós, i el cel és gris, escolte la mar que tinc a l'esquena encara que no puga veure-la, mentre espere la comanda m'he deixat seduir per l'art que hi ha allí, entre tant, dues masqueretes úniques al centre de l'estança a manera d'altar. Ganesh va posar Xàbia en el mapa després d'aquell ball, i és el seu poble ara, com jo, no va nàixer ací, però amb aquell primer “hola xica bicicleta” em va tornar a casa, i ara és el meu veí, com Lolita, Joan, Jaume i Manel ho foren abans, sap que vaig a demanar-li sols aparque la bici a la porta i sempre em rep amb un somriure dels que porten posats poques persones, sincer i de dins cap a fora.
La seua història va ser el seu segon regal, tot i que no recorde ben bé si m'ho va contar ell, o foren les masqueretes un dia que vaig esperar més del compte per què el restaurant estava ple, però des d'aquell dia intente veure més enllà de les mascaretes que portem les persones.
Arriba la meua comanda, és Ganesh: Chica bicicleta, Pollo Saag.
Silvana Pastor