Foto: I.Sendra
Son temps on les notícies ens arriben a glopades, on google és qui tria moltes vegades què i com ens interessa, on el verdaderament important moltes vegades no ens ho conten, i on responem al que ens arriba de manera externa, exposada en xarxes, i oblidem despullar la notícia, digerir-la.
Fa poc més d'una setmana, la natura va alçar el crit al cel, com qui demana que l'escolten després d'haver-ho intentant mil una vegades de la manera més fidel que sap fer-ho, donant vida.
Nits a la fresca contant estels, l'olor de les primeres pluges, la cabotada baix la figuera, l'aroma a pi, a flors, a vida, el silenci seductor de les flors del cirerer, l'eterna transparència que respirem , arbres salvatges i domèstics que conviuen en perfecta harmonia en una Vall que no és nostra, sinó nosaltres part d'ella, caminar per senders que uneixen pobles i cors a la vegada, embadalir-se i gaudir a parts iguals per unes entranyes que són verdaderes obres d'art en forma de barrancs, arribar d'alt i veure la mar, tancar els ulls...
Temps enrere la natura i els humans convivíem com germans, ens paràvem a escoltar-la i sabíem que necessitava, ens atrevíem a mirar-la als ulls, ens nodríem en una tendra simbiosi, sabíem que no érem sols nosaltres, que un fil etern ens unia a cadascun dels éssers que teníem al voltat, ens respectàvem perquè això sempre seria respectar-la a ella. En un moment donat canviarem terra per asfalt i els peus ja no podien acariciar eixa porció de superfície que ens feia arrelar, la vista ja no es podria pedrer a l'horitzó perquè ens obstinarem a posar parets al davant, oblidarem l'olor a matí, a capvespre, l'oblidarem a ella.
Vivim a fosques.
Tal vegada no ens adonem de la importància, però la natura és silenciosa, subtil, li agrada passar desapercebuda, no és casualitat ni quimera que decidira per ella mateixa fer i desfer. Els quatre elements, foc i aire per encendre, per posar llum a la foscor de l'ànima d'una societat, en part anestesiada, i a la fi, aigua i terra per no allargar agonies, per no fer- nos mal, per no arribar a la desproporció.
En aquesta indegestió he plorat, però també m'ha tret un somriure cada record que tinc de les Valls, vull tornar a aquells camins, al barrancs, als cims, vull anar a veure que em conta aquesta vegada, vull parlar amb ella i que em diga que li molesta, seure a terra i tancar els ulls. Mentre ella seguirà cremant durant un temps, dintre i fora meua.
Silvana Pastor