Obrir-se en canal I
Arbres, i la seua eloqüència infinita. He aprés a Ser, a sobreviure, a créixer, a reforçar-me i a no forçar-me, a entendre d’arrels i vents, he aprés a fluir i a estar sempre en moviment, a nodrir, a ser casa, refugi i aliment, però sobretot, he aprés a Viure.
Ara de sobte, enfront de tu, observe, i em mostres el que és la rotunditat de ser, d'ésser, de perseverar, i d’obrir-se en canal. La fortalesa de qui segueix en peu, de qui s’exhibeix, de qui no amaga res.
Manifestes que la bellesa, no és la que ens volen ensenyar, és realisme, mostrar-se tal qual ets, és saber que obrir-se, és un acte de fe infinita en un mateix, però sobretot, és Amor propi.
Cal observar per a trobar en tu respostes a preguntes que no m’havia formulat.
Revelar l’eternitat a les entranyes. Quantes històries hi ha en tu. I ací estàs. Mantindre’s en peu, però no com qui ha guanyat mil batalles, sinó, com qui va pedrer una, que li va fer guanyar la immortalitat que defineixes en cadascuna de les partícules de la teua pell.
Aparentment sec, a la vista de qui no es para a mirar-te. A prop l’oposat, expressant vida en cada bri.
Has aturat el temps.
Regnes, en el teu domini de silenci i solemnitat, sense cap límit ni restricció. Tot es mou i creix al teu voltant, però ets tú qui ens guia en l’art de l’absolut de ser i romandre, mostrant l’eternitat de l’autèntic de ser un mateix.
Silvana Pastor