Ohana significa família en hawaià. El primer record que tinc de Portugal és més ficció que realitat. La primera vegada que vaig intentar entrar, pocs dies després d'aquesta foto a Finis Terrae, no em deixaren, era finals dels anys huitanta i jo encara no tenia carnet d'identitat, per a mi a la segona va ser la vençuda, DNI blau, d'aquells que ara no caben a cap moneder, rebequeta rosa a conjunt amb com pintava la vida per aquell temps, i per rúbrica, decidiren per mi que la meua primera identificació fora "No sabe", com a signatura, i si, tenia molt per aprendre, però ja tenia al meu abast tot l'essencial.
No tinc records sense viatges, tot i que, he fet viatges dels quals no tinc record.
Ells, els de la foto, són la part de la meua Ohana que em va mostrar el món, jugant a endevinar les inicials de les matrícules, i tots els resultats possibles amb els nombres que tenien, els viatges eren llargs, i no teníem tablet. Em se cançons en llengües que no parle i Roberto Carlos per a mi no és un jugador de futbol, il mondo era molt gran per a mi i volare sempre em recordará que el millor regal que em feren ells, és posar-me ales.
Una tenda, d'aquelles que va popularitzar l'exèrcit del Canadà, em va descobrir els cérvols de La Serra de Cazorla, i javalins, dels que encara tenien l'espai i la llibertat que els deixava ser ells mateixos. Després li posarem dues rodes més a aquell Opel que un any haguerem de canviar, els Pirineus els vaig descobrir a ritme Comanche, obrint cremalleres amb vistes al que en aquell temps, ja començaren a ser un dels meus llocs preferits. Recorde les illes Cies, però sobretot aquell vaixell, segurament va ser la primera vegada que navegava,i tal vegada l'instant en què em vaig enamorar del gran oceà.
Vaig aprendre a nadar a un càmping, i tal vegada a viure. Hi ha una llibertat que sols es respira allí, pots desdejunar a un lloc i sopar a qualsevol altre, amb altra gent, que a la fi de les vacances també és Ohana. M'agradava aquell més on caminava descalça, i no sols jo, també ells dos, que la resta de l'any o feien moltes hores, o uns torns que ens deixava el temps just per estimar-nos. Trenta dies on viure era l'únic que importava, aquells viatges són quasi tot el que recorde d'aquells anys, i és que a fi de comptes, recordem els instants que pareixen dies i els dies que pareixen anys. El pensament i la raó els deixàvem al poble, i sols ens emportaven les eines justes i el cor de viatge.
Aquest Nadal he tornat a Portugal, amb una casa de quatre rodes, a qui el seu propietari va decidir posar-li Ohana, m'agrada la gent que li posa nom a les coses. Ells no han eixit a les fotos, però han estat presents en cada moment, no sols els duc a l'ADN. Volia tindre temps per escriure, i no he escrit ni un paràgraf, tan sols he fet com ells m'ensenyaren, m'he deixat el cap a casa i he passat uns dies sense sabates.
30 anys després Portugal pareix una altra, 30 anys després tal vegada jo també ho soc, 30 anys després ell és també la meua Ohana. Vull parlar-te de Portugal, però aquest viatge encara el tinc a la panxa.
Els grans viatges ens canvien, i de vegades tardem dies o anys en esbrinar com d'importants han sigut per a nosaltres.
Silvana Pastor
Gaudeix cada moment amb cadascun del membres de la teua Ohana. Quan una de les figures clau que han permés la seua creació et deixa físicament ja sols et queda el record del llarg viatge.
Com sempre un plaer llegir.t. Se m'ha encongit el ❤️