¿Has vist bé la imatge que acompanya el text?
Atura't un moment a mirar, a observar de veritat, a veure què et transmet. Gràcies.
Moltes vegades és un moment, una imatge en estat pur, un instant el que desencadena les idees, i les converteix en un text. Un rellamp que em traspassa, que traspua per totes les meues cèl·lules i aquestes mai tornen a ajuntar-se de la mateixa manera. Aquella porció de temps es queda dintre meua, cremant, i estiga on estiga em posaria a abocar aquella onada de pensaments en qualsevol full, de vegades puc, altres no, i la muntanya de paraules sense sentit i amb tot el significat del món per a mi es posen a reivindicar la llibertat. És un alarit tan intens que acabe entremesclant el que visc i el que aquella veu persistent reclama.
Tornem a Otín, Otín és el poble de la foto que acabes de veure, i ha sigut l'últim tro, l'última tempesta que em va agafar al cor de la Serra de Guara i amb el sol fora. Hi ha distintes sendes i camins que arriben fins a ell, totes elles vigilades per voltors, coneixedors del tresor que custodien, la que nosaltres triarem no et deixa veure'l fins que ja estàs envoltat per tot el que aquell espai que ocupa implica. Els primers habitats que ens saludaren, són perdurables viatgers del temps, més antics que Otín i que els ramals que arriben fins allí. Carrasques centenàries, formen un barri complex de la perifèria, com a nou-rics, han triat les millors vistes de la vall, diria que es van alegrar de veure'ns, però per què sabien que no anàvem a quedar-nos, si segueixen allí és per què algú va decidir que preferia la seua ombra a la seua llenya, no sé si pertanyen a Otín, o és Otín qui els pertany a elles.
Al poble d'Otín hi ha unes dotze cases i totes tenen nom, de quan les cases abraçaven una família sencera durant generacions, no estan totes juntes, repartides per barris, es donaven espai i la intimitat per poder seguir creixent. Queden algunes en peu i cap està totalment assolada, però tot i veure l'acció del temps, cap d'elles em va paréixer buida o oblidada, de segur que encara queda algú que les recorda, l'últim humà del poble va marxar als anys setanta, però centenars d'éssers humans el visiten, inclús un català es va atrevir a muntar un bar, el Bar Manolo, durant deu anys, als anys huitanta.
Lucien Briet era un enamorat dels Pirineus que es va atrevir a recorre'l, a fotografiar-lo a escriure-li però sobretot a Viure'l, i no em sembla casualitat que per un temps decidirà no anar-se'n d'allí i deixar-se voler per alguna d'aquelles cases amb nom.
Otín és un poble abandonat, abandonat per les persones, però el protegeixen vells guardians a l'entrada, els carrers segueixen empedrats i els arbres quan bufa el vent, canten cançons, no necessiten electricitat si brilla el sol, no obrin l'aixeta per què sota d'ells corren rius d'aigua dolça, a l'hivern neva, tot i que no com abans, i els dona el descans obligatori per afrontar la primavera, on tornen els visitants i la terra desperta més nodrida que mai per oferir-los tot l'imprescindible per seguir endavant.
Vaig seure allí un moment, que es va fer tant perpetu per a mi com efímer per a ells, mesurem el temps de manera distinta, ells aguarden que algú els observe i aprenga a viure més seriosament, jo els observe i em pregunte si algú els ha contat que diuen per ací que Otín és un poble abandonat.
Silvana Pastor
P.D: Gràcies Otín