Sempre m'han agradat les superheroïnes i els superherois. De tenir que triar un superpoder, fa uns anys, de ben segur que haguera començat a cridar amunt i avall, “teletransportarme-teletransportarme!”. És ben sabut a ma casa que no sé estar queteta, i aquesta virtut m’haguera donat el permís i la destresa per poder estar a qualsevol lloc abans d’haver-ho pensat. Mai vaig abandonar aquella idea de poder arribar a manifestar, en algun moment donat, un d'aquells aparents superpoders.
Fa un temps vaig descobrir un superheroi, poder donar una ullada a la seua ànima va ser com un raig de sol un matí de grisos, i el millor regal que podria rebre la xiqueta que encara creia en viatjar amb un parpelleig.
He de dir que desemmascarar-lo no va ser fàcil, ni tampoc una destresa meua, va ser sa mare qui amb cura i estima em parlava d'aquell xicotet superheroi que emulava a l'home aranya, ella és d'eixes persones amb tanta llum, que si la tens a prop, és com un bon dia de sol d'aquells que aprofites per a estendre la roba. Em contava que de menut, va decidir dir-li al seu pensament que l'ajudara a deixar de menjar-se les ungles, que era tan senzill, com decidir-ho, vaig cavil·lar aquella frase; quan venim al món, som sols un amb el pensament, som un sol ser, únics, especials, som perfectes tal com som, aquesta és la primera habilitat que perdem en fer-nos grans i que tant ens costa adquirir de nou. Tal vegada no vos semble de primeres un superpoder, però amb els anys, preferiria aquest, a poder canviar de lloc constantment.
L'he observat sempre que he tingut oportunitat, es comunica amb els animals, d'una manera tan natural com aquell xiquet que perdut a la selva cuidaren els llops. Diu sempre el que pensa i pensa tot el que diu. De tant en tant du careta, tan sols per diversió, ja que ell va per la vida amb la cara llavada i la integritat de qui ve al món amb un propòsit. Té la serenitat dels grans guerrers i l'espurna que els converteix en llegenda. De mirada intensa, aquelles finestres en obrir-se, deixen passar la brisa d'uns ulls que contenen tots els vents.
Fa unes setmanes, se li va encomanar una missió, un deure íntim, d'aquells que pensem que mai ens arribaran. Per afrontar aquest repte, li calia acréixer la facultat del pensament, i es va posar a exercitar la unidireccionalitat del cos, l'ànima i la ment, la perseverança i l'entrenament, han fet que controle el punt de dolor i sobretot ha sotmés certes pors als elements afilats que podien interposar-se en aquest desafiament. Aquesta habilitat sembla innata, però li cal actitud i constància per a intensificar-la, és un dels elements que diferencia les superheroïnes i els superherois de la resta, on podríem arribar dominant les pors a certs elements externs, i sobretot interns?
Tots tenim enemics, dins i fora, i com en les millors pel·lícules de Marvel i DC el seu adversari té nom i cognoms: L. de Burkitt. Per als que no el conegueu, és agressiu i es reprodueix ràpidament. No està sol en aquesta batalla, tot i que és l'únic que entra en combat, la seua Robin te la força del trenc d'Alba, també té a uns dels seus herois al costat, d'aquells que saben que van a guanyar qualsevol guerra abans de començar-la, i per últim, un company, que des de la distància és capaç d'agafar-li la mà i entrar a l'assalt amb l'entrega de qui sap que la victòria també és seua.
Gràcies a ell he descobert el poder de certes virtuts i la importància d'aturar el temps en certs moments, d'ara endavant em fixaré més en aquelles persones que avancen ballant o caminen amb calma, però les persones especials no venen a passar de puntetes. He aprés a observar amb més d'un sentit, i sabent de la seua existència, he redescobert superherois i superheroïnes que sempre he tingut al costat, i aquella xiqueta que anhelava teletransportar-se, s'ha sorprés en adonar-se'n, que sempre ha tingut aquell superpoder: la imaginació.
Gràcies per ser motivació, i l'heroi d'aquest conte.
Silvana Pastor