"Continua escrivint perfa"
Aquelles paraules arribaren a mi, com quan veiem "Arribada" a l'aeroport i qui acaba d'aterrar no voldries que mai se n'anara, com aquella abraçada que fa setmanes es posposa per què som poc posseïdors del temps, va ser com l'olor a casa, la casa que ens veu créixer, i espera l'arribada d'aquella cançó que sols ella coneix, el ritme d'uns peus, que allí sempre componen la mateixa música.
No recorde des de quan escric, de segur que des que Rosa, aquella mestra que ens donava caliu i ens bonegava a parts iguals, va decidir que era moment de donar nom als colors que tant ens fascinaven. Damunt d'aquella taula verda vaig rebre el regal d'estimar les lletres, i avui en dia, la taula és de fusta i molt més alta, però amb el bolígraf a la mà i una llibreta, seguisc amb aquella tasca d'aprendre a intentar que les paraules donen nom a l'arc de Sant Martí que em dibuixa el pensament.
Vaig començar per escriure diaris, d'aquells de fulles de colors i olor a fruita, amb cadenat, no fora cas que els pensaments decidiren eixir a prendre la fresca, i que segueixen a aquella casa, que de segur els ha llegit més d'una vegada. Arribaren les cartes d'amor, que com si foren propaganda electoral, mai portaven segell, tenien distints destinataris, i un contingut utòpic. Passava el mateix temps amb els llibres que amb els animals, i a dia d'avui una part de mi no sap viure sense l'altra.
He passat anys obsequiant als meus amb sentiments que tal vegada no sabia expressar amb veu alta, intentat que res es quedara parat a la gola, i que aquella tinta tinguera el so de la meua ànima. M'he nodrit de tots els que estime, dels esports que he fet, de la gent que he conegut, i els llocs que he visitat, però sobretot he trobat a la natura el traductor perfecte a aquell idioma que sempre he intentat comprendre, el que escrivia el meu cor i enviava batec a batec, a una ment que no era capaç de desxifrar-lo. La natura ha sigut com un bon mestre d'escola, d'aquells que fan que t'encise la idea d'aprendre el perquè de totes les coses.
Fa uns anys, una lesió em va deixar sense poder caminar. Para't! Supose que era el que volia dir-me aquell genoll cansat d'anar amunt i avall però a la vegada en cap direcció. Era novembre, un dels més plujosos que recorde ací dins. De sobte el soroll de fora es va posar en off, vaig haver de llevar-li la pols al tocadiscs, i aprendre de nou a saber com posar l'agulla, però tota aquella col·lecció de vinils que havia anat component va sonar de nou a més volum que mai, i amb tanta nitidesa que era impossible no prestar-li atenció a cada nota.
"Quan veig un adult en bicicleta, no perd l'esperança pel futur de la raça humana", deia un escriptor britànic, no sé si tindrà raó, però a mi aquelles dues rodes em donaren l'impuls per encendre el motor. Després de la pausa i les tronades, desplaçar-me amb bicicleta va eixugar la terra i aquell va ser un dels meus geners més florits.
Les ones trencant a La Caleta, les gavines jugant al Faro Verd, els cormorans regnant al primer muntanyar, i el Montgó de lluny, preguntant-me per què no anava a veure'l aquell any. A 14 km per hora i amb el vent a la cara, em vaig prometre mil coses que he complit i alguna més que tinc pendent, una d'elles va ser tornar a escriure, i aquesta vegada per a mi. Ja no he deixat mai de mantenir l'equilibri, com deia un gran científic, seguint en moviment. Una altra de les coses d'aquella llista que vaig fer junt amb el vent, era tornar a les muntanyes, i aquesta vegada una mica més alt. He de donar mil gràcies a tots els que m'heu ajudat, i acompanyat en cadascun d'aquells cims, no seria qui sóc avui. Aquella variació d'oxigen em deixava tan nua, que sols podia vestir-me de tot el que m'envoltava, i quan tornava vora mar no em reconeixia en aquella societat formigonada. Vaig començar aquella teràpia, de poder aclimatar-me a altitud 0, i les lletres foren la medicina que em vaig prescriure.
No trobava la fórmula de compartir sense exposar-me a les xarxes socials, van massa ràpid per a mi, i no s'aturen a observar els colors del cel. Els diumenges sempre rebia la brisa fresca a la cara, com ell diu, d'un company dels que prenen aire embrutant-se les mans de bolígraf, igual que jo, he de donar-li les gràcies, va ser el tret d'eixida d'Obrir-se en canal. Aquest lloc es va crear amb la il·lusió d'un editor improvisat que tinc a casa, que amb amor i temps, m'ha ajudat a construir el meu espai i ha sigut l'empenta que em faltava.
Si estem tu i jo ací, és per què seguisc amb la mateixa teràpia, una barreja de mar, muntanya i lletres, i tots els seus elements. Gràcies per trobar el temps per seure una estoneta amb mi.
Amb estima
Silvana Pastor
Com corre l’aigua per eixa canal!
Gracietes a tu pels bons ratets de lectura que ens regales. Espere que no deixes d'escriure, bonica !